Susan Sontag, una de les figures intel•lectuals del segle XX amb més personalitat, que ha exercit una notable influència de pensament, ens parla sobre el món d’imatges que la nostra societat occidental està construint. Si ja intuíem el pes que la imatge fotogràfica estava causant en la nostra configuració del món i la realitat, Sontag ens en fa un anàlisis des de diversos punts de vista(històric, polític, social, artístic) que ajuden a comprendre amb més claredat i d’una forma holística tots els canvis que està comportant la fotografia en la nostra cultura, i no només en la cultura material, sinó en la cultura també entesa com manera de viure, de crear-se cosmovisions, i mètode d’aprehensió de la realitat i instrument epistemològic.
La quantitat d’imatges amb les que estem en contacte a diari ens estan ensenyant a veure fotogràficament. Com amb la càmera fotogràfica, la manera de mirar moderna es a través de fragments, com que la realitat ens sembla il•limitada i el coneixement sense fi, i les idees que el pretenen unificat solen ser enganyoses, demagògiques o falses, preferim entendre la diversitat i la complexitat de la realitat a través de diverses idees fragmentades, i és precisament la fotografia un dels mètodes que actua de forma més simplificadora i fragmentària en la percepció de la realitat. Les càmeres també han implantat un mirada estètica de la realitat, que extenen a tots la possibilitat de pronunciar judicis de bellesa, importància, interès... i en front a aquesta mirada estètica també en té una d’instrumental en front la realitat, que es basa en acopiar tota la informació sobre el món, molt útil per posar-se al servei del poder.
La potència de la imatge sobre les persones ha anat variant al llarg de la història. En la relació més primitiva amb la imatge fotogràfica es creia que la imatge era part del objecte representat i que posseïa les qualitats de les coses reals. Avui en dia s’ha fet un gir, i atribuïm a les coses reals les qualitats de les imatges. La realitat s’assembla cada dia més al que mostren les fotografies i d’aquí l’expressió “era tan real que semblava una pel•lícula” o l’obsessió per fer-nos fotos, que ens confereixin realitat. En el procés de donar veracitat a un fet, només acceptem com a real allò que hem vist directament o a través d’imatges. Les imatges converteixen un fet en real, i d’això precisament se’n aprofiten els mitjans de comunicació, que poden arribar a manipular i utilitzar imatges per conferir realitat i commoure als espectadors. No obstant, en aquest punt discrepo una mica, ja que cada dia som més conscients dels retocs digitals i la manipulació política i econòmica que hi ha al darrere de les imatges informatives i publicitàries que dominen el nostre sistema capitalista, i ja no ens creiem tot el que veiem. Però no nego l’efecte de conferir realitat que té la fotografia, necessitem fotografiar-ho tot per conferir realitat a tot allò que veiem.
Aquesta nova concepció de la imatge va molt lligada amb l’actual sistema capitalista consumista, del que Susan Sontag en fa una àvida relació. La fotografia significa adquisició de diverses maneres, possessió de persones, coses, moments, llocs, informació… consumim, consumim, adquirim i acumulem informació i esdeveniments, tant els que són de la nostra experiència com els que no. Les imatges estan generant informació i coneixement, dissociant-se de l’experiència en tots els camps de coneixement (art, geografia, biologia, dret). Una societat capitalista requereix una cultura basada en les imatges, necessita crear coneixement per tenir més mitjans per explotar els recursos naturals, tenir més productivitat, més competitivitat etc. Necessita procurar molt entreteniment per estimular la compra, promocionar els seus productes, models, difondre una determinada manera de pensar, una escala de valors.. vivim contaminats d’imatges. La publicitat i el periodisme ja han estudiat les nostres percepcions en front la imatge i ens estan manipulant des de ja fa temps.
També és molt interessant l’anàlisi de la percepció que fa Sontag. Ja he parlat de com ha canviat la manera de mirar i de representar-se el món. Però es que a més a més en la seva potència creadora, la càmera encara crea en nosaltres efectes semi-màgics, sentimentals, psicològics, eròtics.. Com diu l’autora, “la càmera fa intimes i properes les coses exòtiques, i petites, abstractes, estranyes i llunyanes les coses familiars(…) Les imatges fotogràfiques tendeixen a sostreure els sentiments d’allò que vivim en primera persona, i els sentiments que aquestes desperten generalment no són els que tenim a la vida real. Sovint alguna cosa ens pertorba més a la fotografia que quan es viu en realitat”. Per mi aquesta percepció és una característica que podríem aplicar al que susciten molts altres mitjans artístics.
Susan Sontag dóna molt de sentit i valor al paper de la imatge fotogràfica, d’es d’un particular punt de vista molt antropològic i una visió molt holística del pes que té la imatge en una societat. Així per exemple els límits i restriccions imposades a la fotografia a Xina, reflexen molt be el caràcter de la seva societat. A través dels usos i abusos de la fotografia podem saber com és una societat, ja sigui per la seva vessant d’eina de control, l’artística, estètica o la periodística.
